Avui, 10 de juny de 2006, farem l’entrega del III Memorial. Els components de la junta vam decidir, per votació, atorgar el guardó a un mitjà de comunicació. A... Catalunya Ràdio.
Ens vam trobar al davant el micro groc, amb el nom en vermell, abans de travessar l’oceà per primera vegada. La conversa en directe des de Buenos Aires la devia trobar el tresorer al final de mes. No tot acaba aquí. La nit de marxar cap a Fresno (escrit amb lletra petita, tots sabem per quina raó), un Teva-Meva al nostre pavelló. Ens preguntàvem: Com voleu xerrar, en 1 hora de patinatge? —Encara ens faltarà temps, —va respondre la Coia. I va tenir tota la raó del món.
A Dinamarca vaig fer de corresponsal esportiu de qui seria el guanyador al Campionat d’Europa —no diré si vaig estar encertat—, i al final hi hagué felicitació del cap de programa.
A la Ciutat Eterna aconseguirem el segon títol mundial a la butxaca. A l’exterior plou a bots i barrals. I el president, parlant pel mòbil. Amb qui carai parla? Ei, amb Catalunya Ràdio; més de 20 minuts en directe per a tot Catalunya.
Acomiadaments, arribades, recepcions... el micro sempre a punt, i de la polèmica se’n va assabentar tot el nostre país...
Des del Club Patinatge Artístic Olot us diem:
No féu del silenci paraules envers el patinatge.
Gràcies: Tomàs, Eduard, Coia, Jordi, Carles i tota la gent de Catalunya Ràdio.